Eines 2.0 i xarxes socials

Actualment vivim en una societat basada en l’intercanvi d’informació. I és ben sabut que qui té informació té poder. Tradicionalment eren uns pocs els que seleccionaven i transmetien la informació. Els altres eren simples receptors d’una informació que ni tan sols permetia resposta. Tot això ha anat canviant i gràcies als mitjans multimèdia digitals, ara podem decidir i opinar sobre la informació, ens podem organitzar i compartir informació del nostre interès des de la distància i, fins i tot, podem qüestionar els centres de poder. 

Contínuament es produeixen canvis que modifiquen el paisatge social i cultural. En alguns aspectes de la nostra vida quotidiana, com per exemple fer una transferència bancària o comprar un bitllet d’avió , cada vegada prescindim més de les relacions síncrones. I és que no només canvia la manera que tenim de transmetre la informació sinó que canvia la nostra manera de pensar i de relacionar-nos. Si ens hi fixem bé, aquesta és la clau de l’èxit de Facebook o Twitter. 

Aquestes dues xarxes socials són les més conegudes mundialment i les que han suposat un canvi radical pel que fa a la comunicació actual. Facebook, per exemple, va sorgir l’any 2004 i va suposar una revolució. La xarxa permet afegir gent com amics i enviar-los missatges, compartir enllaços, fotografies i vídeos, entre d'altres coses; és obert per a tothom qui tingui més de 13 anys, i només cal una adreça de correu electrònic vàlida per registrar-s'hi. Per una altra banda, Twitter s’ha convertit en una altra xarxa social amb èxit mundial que va sorgir poc després de Faceebok, i es tracta d’un servei de microblogging que permet als seus usuaris enviar i llegir missatges de text d'una longitud màxima de 140 caràcters (denominats tweets, tuits, o piulades).

A part d’aquestes eines que ens fan estar al dia del que passa al nostre voltant, i ens permeten relacionar-nos amb els nostres amics, també n’hi ha d’altres com la sindicació de continguts i els edchats, que tenen usos més educatius.

La sindicació de continguts, coneguda com RSS (Really Simple Sindication) és un servei que consisteix en la possibilitat de subscripció a un lloc d'Internet, de manera que si aquest publica algun nou contingut els interessats el puguin rebre immediatament. És rellevant fer notar que els subscriptors reben el contingut pròpiament dit, i no només un avís de la seva existència, amb la qual cosa el que es produeix és una sindicació (redifussió) de continguts des d’una font d’orígen cap a un munt de destinataris. 

Normalment aquestes subscripcions no es reben al correu electrònic, que ja està prou saturat i és cada cop més difícil de gestionar. Existeixen eines específiques, anomenades agregadors, per a gestionar des d’un únic lloc les subscripcions RSS que puguem tenir. Aquests agregadors acostumen a ser gratuïts i a funcionar amb qualsevol navegador sense necessitat de cap mena de programari addicional al nostre ordinador, i tot i que hi ha diferents opcions les més habituals són Netvibes, Bloglines, FeedReader i Google Reader.

També hem esmentat els edchats, potser no tan coneguts, però útils igualment. Es tracta d’un servei que es transmet a través d’un fòrum on la gent pot participar-hi si s’inscriu prèviament, i serveix per debatre sobre temes relacionats amb l’educació. Un exemple el trobem a http://www.consescat.cat/, on es dóna suport a les activitats de participació i debat que promou el Consell Escolar de Catalunya.

Cada cop sorgeixen noves eines de comunicació, com ara totes aquests que hem esmentat anteriorment i produeixen canvis en la nostra societat. L'educació no pot tancar la porta a aquests canvis. Els educadors hem d'aconseguir que els alumnes siguin capaços de seleccionar i utilitzar correctament la informació que hi ha al seu abast. Els alumnes han de poder construir la seva identitat i alhora conviure i col·laborar sense competir. I com molt bé comenta Jordi Jubany en el seu article Xarxes socials i usos educatius publicat en la versió digital del diari Ara.cat:

 “No podem deixar les xarxes a l’altre costat dels murs de les aules sense aprofitar el seu potencial educatiu”.